Pedregar

pedregar3

Normalment no parem atenció a certes evidències, segurament, al ser-ne, no els hi donem importància….  “el camí”. Quin? qualsevol. Sempre fem un camí, pla, de pujada, de baixada, amb girs, amb o sense visibilitat, amb bon o mal temps.

Sempre, quan vaig a la muntanya amb tot terreny, m’ agrada poder arribar on altres cotxes no arriben (jo amb el meu tampoc puc fer coses que fan els cotxes “normals”) A banda de saber que segurament no hi trobaré gaire gent, i si n’ hi trobo, segurament seran més amables que, si aquestes mateixes persones ens trobéssim “al carrer”, mai de la vida ens dirigiriem la paraula (és així). En aquest camí hi ha persones que caminant, van al mateix lloc o tornen. Si el camí fa polseguera, sempre quan veig algú, m’agrada alentir la marxa, considero molest i a vegades perillós passar al costat de gent i que a sobre els cobreixi d’una boira de pols. I es saluda, a mode d’ educació, de complicitat, de ser una cosa “normal”, sense saber ni tan sols qui és, sabent que segurament mai es tornarem a veure. Potser és això, la sencillesa del moment.

Pràcticament sempre, amb els cotxes que venen de cara, es produeix un efecte “màgic”. Tant un com l’altre quan calculen que és més factible o quan es veuen, es decanten alhora per cedir el pas. Interiorment, sempre m’ ha fet gràcia, penso, aquest és com jo. Passen uns segons i apareix el dubte, qui passa, ell, jo? Acte seguit, uns segons, si un dels dos no reprèn la marxa, es fan gestos amb les mans o llums. Si es fa llums, jo interpreto que me’l cedeix, però altres, que per perdre aquest segons (aquest bon moment que m’aporten) ho fan com dient, ei! quieto parao que paso jo!. Sortosament me’n trobo pocs d’aquests, M’agrada la senyal cedint el pas amb la ma, aquesta cessió del camí, de que un espera, per a que passi l’altre, sense saber ni qui és. I si un cop passa pel costat, saluda (sol ser la majoria de vegades, però no totes) li torno la salutació amb la ma i en aquell moment, se’m dibuixa un somriure. M’encanta.

Podria fer certs camins caminant, amb bicicleta… però no, no tinc temps, vaig cansat, m’agrada veure en el màxim de temps la major quantitat de coses que pugui, prefereixo portar quatre coses a la part del darrera i anar tirant. Fent el meu propi camí.

Com sempre, aquest camí el fa un mateix, però hi ha un camí existent, si no hi fos no s’hi podria passar, en aquest punt, és quan un decideix, si seguir o no, si el coneix o no, perquè ve de gust, per veure on porta, si agafo aquest o aquell, l’aventura és l’aventura. Que al mapa no hi surt, vols dir que vas bé? Ara aquest? Hi ha camins en els quals no s’ hi pot pasar amb el cotxe, acaben, altres, com un embut s’ estrenyen. En cas de neguit de veure on porta, cal seguir a peu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s