Sóc Pagès, no el teu esclau, respecta’m

Com sabreu, visc i treballo a pagès. Aquest fet, no és cap novetat. La qüestió és dignificar una feina, una feina digna com qualsevol altra, faltaria més. Ara bé, potser, molta gent no se n’adona del què implica dignificar una feina o si més no, respectar-la. No dubto que molta gent respecta la feina de pagès, i que molta altra que la respecta de vegades no se n’adona que no ajuda a respectar-la, ans al contrari, la infravalora d’una manera flagrant.

Normalment a pagès es viu una frenètica manera de treballar depenent dels dies, com qualsevol feina. La majoria som autònoms, treballem al camp i fem altres tasques, on en altres llocs o bé ho fa una altra persona o es contracta.

Sempre hi ha alguna visita, agafem per exemple, els comercials, de maquinària, de productes del camp… en fi de deu mil coses. Arriben, no avisen prèviament de la seva visita. La majoria de vegades a qui busquen, no hi és. Degut a aquest fet, fan trucar a algú que rondi per allà per localitzar-te, altres cops es fot un crit, esperant que hi hagi resposta. Altres cops es foten a tocar la botzina del seu cotxe com a acte de donar a conèixer que han vingut i reclamant la teva presència. Aquestes coses són molt habituals. Costa tant deixar una nota? Costa tant informar d’una visita? N’estic fart. Molt, com aquesta gent, que a priori vol fer negoci amb mi… vol que la respecti? Qui s’han pensat que són? Es pensen que tothom ha de deixar de fer el que fa a causa de que aquestes persones es presentin quan els hi dóna la gana? Aquestes coses, en altres feines no es fan, el fet que visquem al camp, dóna llibertat per a fer aquestes coses? Reitero: qui s’han pensat que són? Així es dignifica el meu ofici?

Oi que es demana hora a molts llocs per a fer una visita? Metges, advocats, gestories, reunions… per a moltes coses, i normalment amb caràcter d’urgència, com és que en la meva feina no? On està el respecte a la meva feina? I moltes vegades, encara que demanis hora, t’has d’ esperar i es considera, moltes vegades, una mica d’espera, com a un fet normal. Altres vegades, hi ha torns establerts i has de fer cua, comerços, com a norma general, o van per tanda, però precisament, ja s’ha adoptat aquesta “espera” com una cosa òbvia. Val a dir, que en aquests establiments, és la seva manera de funcionar i ningú qüestiona.

Altres vegades, ve gent, preguntant. Deixes de fer la teva feina, et pregunten i els hi respons. Alguns cops m’he trobat casos que no els hi ha agradat la resposta, és més, el fet de preguntar, ja sense cita ni res (allò que van de visita perquè no tenen res més a fer) i que els hi dediquis temps, es veu que és una obligació o algo aixins. Un parell d’exemples: “es que vull comprar un enciam i dos quilos de tomàquets”, “m’agradaria vindre i anar agafant de l’hort el que vulgui i t’ho cobres” jo els hi responc que jo no treballo així i que no els hi venc. S’ofenen la majoria de vegades. No m’ho explico. Si jo vaig a un bar i demano vedella amb patates i em diuen que no en fan, no m’ofenc. Si vaig a un mecànic i li dic que m’arregli una bici i em diu que només treballa amb cotxes, no m’ofenc. Si vaig a un metge i em recomana a un altre especialista no m’ofenc. Si vaig a una botiga a comprar i no hi ha el que vull, no m’ofenc. I presteu atenció al detall! per a totes aquestes situacions, hi he destinat el meu temps i he esperat torns i els he acceptat com a un fet normal.

Altres es pensen que no devem tindre res més a fer i que hem d’estar simpàtics i de fer veure que estavem esperant la seva visita no anunciada, doncs no. No valoren la nostra feina, però com que sempre hi som (al lloc) es permeten el luxe de fer visites quan a ells els hi roti o hagin acabat la seva “jornada laboral”, aquella, en la qual, segurament ningú ha actuat com està actuant amb mi. Com si estiguès obligat a atendre’l. Doncs no.

Un exemple d’un dia no fa massa, dimecres, treballant desde les 7 del matí, a la tarda havia quedat amb uns amics a les 19h. Havíem quedat al tros. Quan van vindre encara estava treballant, es van esperar, deuríem marxar a les 20h aprox; just quan marxàvem va vindre un matrimoni amb cotxe per a què els hi expliquès com comercialitzàvem els productes i fer una visita a l’hort. Els hi vaig dir que no tenia temps, que havia quedat i estàvem marxant, xerrant, em van dir que havien vist el web i sabien el telefon, no havien trucat degut a “però que mira, ens venia de pas”. Els vaig remetre a l’endemà al matí per a parlar i veure el tros, i que si els hi anava malament que truquèssin i acordariem dia i hora, sabeu què? No han trucat ni vingut més. I si jo aquell dimecres no arribo a ser allà? Què haurien fet? Haurien dit que sóc mal pagès per estar des de les set del matí treballant però a les 19 de la tarda no? I si un dia vaig al gestor? O a una reunió? I si em pica per anar a un bar a esmorzar l’entrepà? Fartet de la gent de l’estil: “vaig vindre i no hi erets” Que estic obligat? Així em valores?

Us imagineu anar al banc un diumenge o un dissabte, a les 11 del matí o a les 8 de la tarda? No? i si coneixeu el treballador/a la truqueu personalment fora d’hores per una cosa? Us imagineu, anar a veure un amic que treballi d’oficinista, paleta, pintor, guixaire, soldador, transportista o qualsevol feina en una empresa sols per a saludar i fer petar la xerrada? Us imagineu anar al CAP a visitar al doctor mentres està en la consulta, o bé, perquè el coneixeu o per a que us expliqui què fa o com funciona el CAP? Us imagineu anar a una botiga i saltar-se la cua, o la tanda establerta? Us imagineu que algú travessa el seu cotxe davant d’un autocar pel simple fet de saludar el conductor? Sobtaria oi?

Doncs com és, que amb major o menor grau de respecte, tant per amistat com professió, si es respecten les feines perquè no respecteu la meva?

si-soc-pages2

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sóc Pagès, no el teu esclau, respecta’m

  1. Laia ha dit:

    Ei Pere, tens gran part de raó, però això que dius no només passa a pagés, és simplement pel fet de ser autònom o el teu propi jefe.
    A qualsevol hora, a qualsevol lloc, al telf personal o de feina fins a dalt, comerciants i coneguts reclamen la teva atenció empresarial i no accepten un no (dit amb educació i argumentat).
    Ànims!
    Algun dia podreu tenir un 902 d’atenció al client
    Potser no et serveix ho de mal d molts consól de tots…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s