QUE SÍ, QUE SÍ, EL 150.2 O SEASÉ, QUE NOOOOO!

BuenU,  encara estic veient la collonada del Congreso de los Diputados, entenc que era un pas que s’havia de fer, entenc que era un procediment dintre del Consell Assessor de Transició Nacional, entenc que era una part de la legislació establerta dintre de la Constitució. Malgrat tot, era evident la resposta. Malgrat tot, entenc que s’hi havia d’anar. He sentit bajanades, barbaritats, mentides, malinterpretacions del què es demanava avui. No només això, sinó que veure un PSOE dient el que ha dit, no té preu. Lo del PP mira, lo de UPyD mira, de la resta “els nostres tres” amb millor o pitjor intervenció, han fet el que havien de fer. Inclús, sorprenentment, en Duran. En Coscubiela ha estat bé. Això no treu que hem anat a claudicar. El dia d’avui ha estat pitjor que la resolució de l’Estatut, pitjor, que anar a buscar un pacte fiscal. I dic pitjor perquè l’Estatut es va votar malgrat la retallada per part de CIU i PSC, aquí la gent va votar, malgrat una sentència d’uns paios que ja sabem la seva tendència. Pitjor que un pacte fiscal que va anar un president a pactar amb un altre president. El resultat ja el sabem: eleccions anticipades i un mandat democràtic, deixant de banda les mobilitzacions multitudinàries i cíviques al carrer. El mandat està clar: us ho munteu com volgueu però prou de collonades, l’argument de carregar-se de raons ja no val. Avui era l’últim cartutx que s’havia de gastar, tot i sabent com acabaria. Era obvi. Prou. El síndrome d’Estocolm l’hem de començar a oblidar. Si som majoria, ho tenim, si no, no. No hi ha més.

Bàsicament, una cosa va ser una decisió política, retallada d’Estatut. Altra va ser una decisió política sense fonament degut a que altres autonomies tenien el mateix tracte, però aquí va actuar el “papá Estado” i els seus amiguetes. El segon era una xerrada, com moltes que fem al bar, que sembla que sigui el nostre moment a la història i no era més que una trobada de bar. Bàsicament ens va fer pagar el beure. Això ho dic perquè si s’haguès acceptat el pacte fiscal, no hi hauria hagut ni referèndum ni certs partits s’haurien posicionat on estan ara. Això em fa pensar en el llibre de l’Alfred Bosch “I ara què?” Doncs haurem d’esperar a demà a que el President, el nostre President, el de tots, digui o faci alguna cosa. Dir, haurà de dir. Fer, ja veurem. Considerant que avui ha sigut pitjor que la reunió de bar del pacte fiscal, i va convocar unes eleccions anticipades, espero que estigui a l’alçada.

Però bé, veig que certa part de la societat no entèn la gravetat de l’affair, farem una “V” el dia 11, com si calguès demostrar res més. En el fons, som molt aixins. Som gilipolles. La societat civil catalana no ha de demostrar res més. Polítics, ja us ho fareu. nandes2

imatge via @ que ho va penjar, però es veu que és d’ en @

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s