Adéu amic

Avui, com cada dia he deixat anar els gossos dintre del pati de casa de mons pares. Però avui, com molt poques vegades ha passat, la porta del darrera estava oberta. Mon pare se la va deixar anit. Coses que passen.  Per variar, els nens, els hi dic així, ho han vist. Com altres vegades han sortit. Aquest cop, cridar-los no ha servit de res. He agafat el cotxe el més ràpid possible i he anat a cercar-los, normalment no van gaire lluny.

No m’ ha costat ni 5 minuts localitzar en Shiva, al sentir i veure el cotxe ja ha vingut, he obert la porta i ha pujat. Els hi encanta el cotxe, de fet, si aparco dintre de casa de mons pares i els deixo anar, no es mouen d’ell, normal, hem anat a molts llocs junts.

Pensava que en Bruce estaria amb en Shiva, i no. Al cap de poques hores, de seguir camps, camins, donar deu mil voltes, preguntar a veïns, a gent que conec i d’altres que passejaven, ningú l’havia vist.

Finalment, via twitter la policia local m’ha fet saber que era possible una cosa en relació al Bruce. He anat on m’han dit i malauradament, era ell, l’ han atropellat i ha mort.

Podria fer un escrit extens de com era i on hem anat, de coses que han passat i tota la pesca, no ho faré. El vaig veure néixer juntament amb els seus germans, de fet, encara vaig, de tant en tant, a veure els seus pares. Estan al magatzem d’una empresa on treballava, vaig estar-hi sis anys.

Sap greu, el vaig veure crèixer, era el primer gos “propi” des de que vaig marxar de casa els pares per primera vegada. Anar a passejar, portar-lo a ensinistrament amb altres gossos, anar a la fira medieval de Manresa, al Montseny.. a molts i molts altres llocs ( a banda de mossegar coses quan era petit, dormir amb mi al llit i aquestes coses). A nivell personal, mentres he estat amb en Bruce, m’han passat moltes coses, moltes. Però ell , amb indiferència dels meus fets i de qui hi havia i qui no, hi era. Serà xorrada, però és d’aquelles coses que se solen dir, que la família sempre hi és, que la gent va i vé  i aquestes coses. Ara no hi és, el trobaré a faltar. Segurament d’aquí un temps, potser no tant com avui.

bruceblog

Em sap molt greu que hagis patit, no t’ ho mereixies, tu no.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Adéu amic

  1. David ha dit:

    Ho sento de tot cor, malauradament t’entenc perfectament

  2. Bri ha dit:

    Pere, em sap molt de greu. Sé el que estimaves en Bruce, i si a mi se m’acaba de morir alguna cosa a dins, no vull ni saber com estaràs tu.
    Em sap molt de greu ser ara a 10.000 km i no poder estar amb tu ara mateix i fumar-nos un cigarro en silenci al menjador de casa mentre fem una cervesa.
    No sé si et servirà de res, però, des d’aquí, una abraçada molt gran. Era el millor, i no, no es mereix haver marxat així.
    T’estimo molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s