Les pedres robades

Avui que plou, poc, però prou com per emprenyar, he pensat com estaria el cabal del riu Congost. Sempre que puc, no sé perquè, quan puc, m’ hi acosto. Suposo que deu ser pel que hem deien de petit, que si hi rentaven la roba, que si hi pescaven, que s’ hi banyaven… i coses d’aquestes. No sé si realment vull veure un riu amb aigua neta i un bon cabal, quan plou, és tèrbol.la. Potser són ganes de no veure’l tan sec i fet merda. Tot i que amb el temps ha millorat respecte com estava fa uns anys.

M’ ha vingut al cap una cosa que mon pare em va dir, i sí, els pares que es pensen que no tenim capacitat de retenció, amb el temps repeteixen el mateix moltes vegades, com si fossin historietes de la puta mili, que sempre surten i es repeteixen.

Bé, sols és una d’elles de la que us vull parlar, deia (ei, encara és viu) que abans quan plovia molt, des de casa, se sentia com picaven les pedres (rocs) entre elles. Degut a la violència de l’aigua.

De vegades, quan plou molt, miro de parar l’orella, durant anys, i mira que ha fotut bons xàfecs, mai ho he sentit, mai.

Segurament, degut a que abans molta gent treia pedres i grava del riu o la llera. Per fer cases, murs i altres. De fet, sota els meus peus, hi tinc com a “rellenu” pedra de Figaró (Tagamanent) Anaven amb carros a buscar-la, tot i la feinada, era material d’obra gratuït. Potser no es van adonar que a la llarga, aquella extracció, seria perjudicial, més que tot (entre d’altres) per mantindre un nivell freàtic.

La cosa, està, que encara a dia d’avui parlant amb persones d’una relativa edat, et poden explicar deu mil històries d’ on estan o són aquelles pedres o com s’ ho feien “recordo que” “i un dia…” “el de Can…” una infinitat de coses. Molts fins i tot, recorden, de casa seva, pedres concretes i el que va passar aquell dia, és acollonant. Mai quan veiem masies o murs, pensem d’ on provenen ni res, simplement ho veiem i prou. “aquesta m’agrada, aquesta no”….

Malauradament, hi ha qui va robar unes pedres, unes altres pedres, durant el franquisme, ni es veuen, ni volen que les veiem ni res. S’ ho callen, s’ ho amaguen, pensant, que potser algú s’oblidara d’elles. Doncs no, les pedres estaven al riu,  hi ha qui ho explica i no passa res, altres, ni tans sols volen que sapiguem on són. Ens falten pedres, LLADRES.

franquisme

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s